Increment de superfície
Si s’acaba aprovant la requalificació de terrenys que demana Teòfil Camí, propietari de l’escorxador, la seva superfície es multiplicaria per 6,28. Ocuparia en total com 12,4 camps de futbol.
Canvis en l’activitat
L’alcalde ha repetit en ocasions i canals diversos que l’ampliació de l’escorxador no era per matar més porcs sinó per fer producte elaborat. Teòfil Camí va ser entrevistat per Ràdio Moià el dia 3 d’abril (es pot sentir l’entrevista aquí) i va dir que efectivament en principi l’ampliació no era per fer més sacrificis, si bé un cert creixement orgànic una empresa sempre el té.
També va explicar que amb l’ampliació incorporaria més vestidors, menjadors, sales de descans per als treballadors, i més càmeres de fred per al producte elaborat; va esmentar l’exemple d’uns dauets de costella cuita, que diu que al Japó agraden molt, i va dir que farien producte congelat. Va donar unes xifres segons les quals la producció de productes alimentaris congelats a casa nostra s’ha multiplicat per 21 en tres anys, i hi ha previsió de multiplicar-les per 1,8 el 2024. Amb tota probabilitat la tendència és la mateixa a tot el món occidental. Això ho demana el mercat, això no ho fem a Cal Tero. Si el mercat diu que ho vol congelat, naltros necessitem congelar-ho, va dir. I va explicar que ja ha comprat una nau de 8.000 m2 a Vic per emmagatzemar el producte congelat –tot i que li hauria agradat comprar-la a Moià.
El mercat és globalitzat, i la gran majoria dels béns de consum han fet llargs recorreguts pel globus abans d’arribar a les botigues. Per fer-nos una idea del volum: pel Canal de Suez hi passen cada dia 54 barcasses (20.000 cada any), carregades cadascuna amb 65.000 tones de mitjana, segons el seu servei estadístic. Les dades oficials globals més recents que hem trobat diuen que el transport genera un 25% dels gasos d’efecte hivernacle.
El producte congelat ho és d’extrem a extrem, és a dir: si agafem l’exemple dels dauets de costella cuita, es mantenen congelats a la nau de Vic, als camions que van fins al port, a les barcasses que viatgen durant dies fins al Japó, a tota la cadena de distribució des del port japonès fins a les botigues, i a les prestatgeries de les botigues. Tot un recorregut que fins ara es feia només refrigerant.
Un congelador domèstic gasta aproximadament el doble d’electricitat que una nevera, ho podem veure comparant els consums d’aparells de la mateixa gamma, per exemple aquí. Les cambres de refrigeració i congelació que s’usen als magatzems i en el transport funcionen amb tota probabilitat pel mateix sistema (un gas refrigerant que va recorrent un circuit amb compressió/expansió), de manera que, sense entrar a precisar per exemple a quina temperatura es congela en el transport, podem prendre 2 com a factor d’increment d’energia aproximat i raonable entre refrigerar i congelar.
Si en els últims 4 anys hem multiplicat per 42 el producte alimentari congelat, vol dir que hem multiplicat per 84 el consum energètic de la cadena de distribució alimentària global. En plena emergència climàtica, quan és primordial reduir dràsticament el consum d’energia.
Sobre Si el mercat diu que ho vol congelat. Ho hem sentit mil vegades: es produeix el que el consumidor vol comprar. Però no és així. El consumidor compra molt majoritàriament el que als comerços troba més còmode i més barat, i qui determina quins i com seran aquests productes són els grans productors i la gran distribució (les grans empreses de supermercats i hipermercats). I ho determinen a partir dels seus interessos econòmics. Són ells qui modela el sistema alimentari, això sí en el nostre nom, dient “Jo produeixo/venc el que el consumidor compra”. Per ser honestos haurien de dir “El consumidor compra el que jo produeixo/venc”.
Per què triéssim els i les consumidores, se’ns haurien de posar diferents opcions d’un mateix producte, cadascuna etiquetada amb les conseqüències ambientals i socials de la forma com s’ha produït, i al mateix preu. Aleshores sí que les empreses haurien de produir el que volem.